G'hoo anca mì i mè reson

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
G'hoo anca mì i mè reson
by Lorenzo Santambrogio

Lorenz Santambroeus (1802-1870)

G'hoo anca mì i mè reson

Bèh, che vergona! Scriv in Meneghin,
in la lengua che parla i buseccon,
on Santambrœus, majester de latin
direttor d'ona cà d'Educazion!

A pian, sur Cont!... El m'ha toccaa on cantin,
che spông on poo la mia riputazion;
però, poss digh, cont bon respett, che, infin,
se scrivi in milanes g'hoo i mè reson.

Tucc, a sto mond, per quant ligaa se sia
in de l'impiegh, in di faccend de cà,
g'han semper di moment de buttà via.

E, in sti moment, a chi ghe piâs ruzzà
lizzonand o sul Côrs o a l'ostaria;
a chi cascià gandôll e gimaccà.

Ma mi, che sont papà,
(vuj dì, che ghe n'hoo assee de vott bagaj,
che me ballen d'intorna a fà el zavaj!)

passi quij pocch retâj
de temp, che vedi che me resta indree,
a scriv, e scriv in lengua del Verzee.

Forsi quistarâv pussee,
segond quell che lu el dîs, a tegnì a man
el mè temp cont el scriv in talian...

el sò parèr l'è san
l'è d'on omm che ghe ved... ma, car Signôr,
quell mèttes in del roll de tanci autôr,

che scriven a vapôr
articol sôra articol, quell cercà,
senza vorella, rogna de grattà

cont el fass criticà,
che 'l me creda, sur Cont, che l'è per mì
on boccon tropp amâr de digerì.

De pù, ghe podi dì,
che al mond gh'emm tucc la nostra inclinazion;
che hin classich tant el Tass, quant el Tasson

col sò fà de buffon;
che scimma d'omen, mej de mì d'on tocch,
han scritt in dialrtt; e l'è anca pocch,

se disi, che hann traa lôcch
coi sò cialâd, minga domà i lizzoni
che sta sui piazz, ma fior de talentoni!

E no foo zerimoni,
se disi, che i sò scritt, senza tant fumm,
col tœu de mezz l'abûs, han daa in la lumm

al vizzi e al mal costumm.
E de sti tâi, che han scritt comè 'l Peccenna
poss nominàghen forsi ona centenna,

assee de fà ona strenna.
Però, per no tediall, ghe solti el foss,
e ghe metti denanz on Porta, on Gross!

Che 'l me daga mò adoss
se, dopo che l'ha vist sti omôni chì
a scriv in Meneghin, scrivi anca mì!

E, inscì, sur Cont?... E inscì?...
Se a Napoli se scriv napolitan,
se scriven a Venezia in venezian,

domà in del nost Milan
che s'abbia mò de renegà el paês
e no se poda scriv in milanês

senza giontagh i spes?
Car el mè car sur Cont, a giudicà
se fa prest tanci vœult, e lu le sa;

ma se ris'cia anca de fa
di bœucc in l'aqua, di castei in ari,
e de tajà sentenz de temerari.

Tucc g'han el sò breviari
che légen sia de coo, sia mò de pee,
eppur tucc tôcchen via sul sò sentee,

senza imbrojà el mestee.
Basta che quell che scrîv l'abbia el giudizzi
de fà ciar ai virtù, de batt el vizzi

che menna a precipizzi!
Basta che 'l faga minga l'animâl
che 'l tegna drizz la pâla sul canâl

de la bonna morâl!
E pœu, che 'l scrîva mò col brœud ristrett
di noster classiconi, o in dïalett,

no me n'importa on ett.
Chi, col fa rid, l'insegna e leva i macc,
el fa duu bon servizzi in d'on viacc!

Senza cuntà el vantacc,
che cont el cojonà, col fà de ciall,
el dis la veritaa, salvand i spall!