Inferno, cant I

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Inferno, cant I  (1861) 
by Giacomo Rotondi

Giacomo Rotondi (XIX sec.)‎

Inferno, cant I

A mezza strada de la nostra vitta
me sont trovaa in d'ona selva scura
ch'aveva lassaa andà la strada dritta.

A vorè dì come la fuss, l'è dura:
l'era on desert tutt brocch, tutt pien de spin,
che a pensagh su me torna la paura.

Da sto cruzzi al morì manca on cicin,
ma per trattà del ben che hoo ricevuu,
diroo su tutt quii coss che hoo vist de fin.

Soo minga ben come ghe sia vegnuu;
in quel moment sera de sogn tant ciocch,
che invece d'andà drizz me sont perduu.

Ma al pè d'on montesell trovaa poeu on sbocch
al post dove feniva quella vall,
che la m'ha miss al coeur el ticch e tocch,

hoo guardaa in alt, e gh'hoo veduu i sò spall
già tutt quattaa da quell lumm benedett,
ch'el mèna depertutt, e minga in fall.

Allora el m'è passaa on poo quel spaghett,
ch'in del laghett del coeur l'ha daa on gran tir
in la nott fada tant de malarbett.

E come quell, che con strengiuu respir,
scappaa del mar, e rivaa a salvament,
voltaa a l'acqua ris'ciosa el varda in gir;

hoo faa anca mi, che sera lasagnent;
hoo daa indree l'oeucc a rimirà quell pass,
che tutt quii che gh'è staa l'ha tegnuu dent.

Hoo lassaa ch'el corp stracch el riposass;
poeu su la costa hoo seguitaa la strada;
el pè semper fermaa l'era el pu bass.

Ma squasi al comenzà de la rampada
vedi ona bestia smilza, e svelta assee,
con la pell de color tutta smaggiada.

Semper in faccia mi gh'aveva lee:
la me imbrojava tant col vegnì adoss,
ch'hoo voltaa tanti voeult per tornà indree.

La nott l'era rivada su i scimoss:
s'alzava el sô con quii stell de vesin,
ch'eren insemma a lu quand quii bej coss

l'ha miss in moviment l'Amor Divin.
Intanta de sperà daven reson
el bell color de quell bestïorin,

l'ora del dì, e 'l dolz de la stagion;
ma minga assee, che no la me sfregiss
la vista tutt a on tratt anch d'on leon.

Contra de mi pariva ch'el vegniss
con alt el coo, e mort de famm al segn,
che m'è paruu che l'aria se stremiss.

E poeu ona lova magra come on legn,
che la mostrava de vorè tuttcoss,
e che l'ha miss già tanti a brutto impegn,

la m'ha portaa on sloffi tal indoss
per el spavent, ch'i oeucc traven inanz,
che desperava d'andà su quell doss.

Come quell che ha traa insemma di sostanz,
vegnuu el moment de perdi tutt e quant,
el piang, el gh'ha el sò cas semper denanz;

mi istess; sta bestia l'ha m'ha sturbaa tant,
che vegnendem incontra a pass a pass
la me casciava al scur anmò in di piant.

Intant che sera lì per borlà abass
m'è compars vun, che per del temp staa mutt,
gh'era on tantin la vos andada a spass.

Veduu costù in sti loeugh desert del tutt
on'ombra: “On omm te siet verament”,
hoo ditt a fort: “pietaa, te cerchi ajutt”.

Lu el m'ha rispost: “On omm sont nò al present;
on omm sont staa; e tutt e duu lombard,
e mantovan de patria hoo avuu i parent.

Nassuu in di temp de Giuli, on poo su 'l tard
hoo vivuu in Romma sott August el bon,
sott i Divinitaa fals e bosard.

Sont staa poetta, e hoo faa ona gran canzon
al giust Enea de Troja vegnuu via
dopo vess staa brusaa quell cittadon.

D'andà ai fastidi te see anmò a la via?
E te vet minga su 'l mont delizios,
che l'è el prenzipi, e 'l loeugh d'ogni legria?”.

“Te set ti quell Virgili, quell famos,
quella sorgent che manda on tanto fiumm?”
Hoo ditt cont el coo bass tutt vergognos.

“O di alter poetta onor e lumm!
Me vara el tanto studi, el tanto amor,
che m'han faa rugà dent nel tò volumm!

El mè Majester set, el mè Dottor,
propri ti quell, e domà quell te see,
che m'ha daa quell bell scriv, che me fa onor.

Guarda la bestia che m'ha faa dà indree,
desfèscem de sta brutta, o gran Sapient,
che la me ruga finna ai ong di pee”.

“Te devet vïaggià, diversament”,
l'ha ditt, quand el m'ha vist a caragnà,
“se in sto desert voeut minga restà dent.

Perchè sta bestia, che t'ha faa sbraggià,
la lassa nò passà nè i bon, nè i gramm;
ma la contrasta finna a fà sballà.

E la gh'ha on natural tant porco e infamm,
che la sodisfa mai la soa sgajosa;
quand l'ha pacciaa la sent pussee la famm.

Con tanti besti questa la se sposa;
saran anca pussee, finna che 'l Can
la farà de dolor morì rabbiosa.

Robba e danee saran minga el sò pan;
ma el sarà la bontaa, tutt i virtù,
e 'l nassarà tra Urbin e 'l Trevisan.

La bassa Italia la guarirà lu,
che l'ha portaa a la mort Turno, Camilla,
Nis e Auriel per ferid tolt su.

Quest chì d'ogni paes el dev bandilla;
la cascarà in l'inferno, dove l'era
quand l'ha voruu l'invidia a nun spedilla;

per quest per el tò mej disi, e da vera:
vègnem adree, te menaroo a bon port
passand d'on loeugh eterno de galera

te sentiree come se strilla a fort.
Quij Anim vecc te vedaree là a sbatt,
che cerchen tucc ona segonda mort.

Te vedaree poeu quij, che fan el sciatt
anca in del foeugh; che speren quandsesia
d'andà su in Ciel insemma di Beatt.

Vegnendet d'andà su la fantasia,
ghe sarà on spirit pussee degn de mi;
te lassaroo con lu, quand mi voo via.

Perchè l'Imperator de quel loeugh lì
per vess staa minga ai legg, che l'ha daa lu
el voeur minga che vaga fin là inscì.

El gh'ha el comand de tutt, e 'l regn lassù
la soa cittaa, el trono sò l'è là.
Oh fortunaa tucc quij ch'el tira su!”

“Poetta”, mi gh'hoo ditt, “te vuj pregà,
per quell Signor, ch'et conossuu nient,
perchè stoo maa e pesg possa schivà,

in del loeugh, che t'ee ditt, de menamm dent,
la porta de San Peder mi n'ho assee
de vedè dopo vist i piangiorent”.

Lu el s'è movuu, e mi gh'hoo tegnuu adree.