Sei sonetti milanesi sul soggetto della commune tristezza

From Wikisource
Jump to navigation Jump to search
Sei sonetti milanesi sul soggetto della commune tristezza
by Giuseppe Carpani

Isepp Carpan (1751-1825)‎

Sei sonetti milanesi

SEI SONETTI MILANESI SUL SOGGETTO DELLA COMMUNE TRISTEZZA (1780)

I.

Signor tanc' lacrem de la gent daben
e i vôs omnipotent d'i poveritt
e 'l vedè che no gh'era on œucc' seren,
on cœur de tigher, che no fuss contritt:

Signor, l'è vars nagott? e pur i ditt:
che l'orazion de cœur tutt coss l'otten?
Ah, ne L'i tolta per i nost delitt,
s'hoo da cred, che L'i tolta a fin de ben!

L'è ver, che gh'em a st'ora a consolass
per bontaa vosta on SUZZESSOR COMPAGN.
El Sô ch'è daa sgiò jer inchœu el renass.

Ma la gran botta al cœur la n'è vegnuda
e benchè siem segùr de nô avenn dagn,
sentem impunemanch che L'emm perduda.

II.

Ghe calava on jesuss a slargà i âl
A quell'ANIMA GRANDA, e gorà in su'
E i Vizi fœura del palazz reâl
Curaven el tandemm de fà de pù

Dedenter sbigottii tucc i Vertù
Criaven: Rè di Re, Dia immortal
Mœuren anc quii, che ve somejen vù?
La providenza, el vost brasc cossa fâl?

Quand diss, strensgend la moribonda MAN
EL FIŒU SUZZESSOR: giuri per questa
Che i sò vertù, el sò cœur no moriran

Ah! Che a sti bei paroll LEE l'è gorada!
De sto piasè l'è morta. Oh come resta
Con la Vertù l'Iniquitaa palpada

III.
Con pù pensi a sta DONNA o Patriott
El me par squasi giust on mè pensee
E l'è; che ghe sia ben pocc, o nagott
De desvarì tra 'l nost San Carla e Lee.

Tutt' e duu de la lesg, Tutt duu devott
Per dà via no gh'en even mai assee
E in l'umiltaa no la restava sott
QUESTA, anc che in terra la cuntass pussee

Rivaven da per tutt con quell sò brasc';
Mà nun pomm dì, che s'evem i Carœu.
Cossa no an faa per nun quii duu Corasc?

Mi giurâven, che in Ciel vesin de post,
Intant, che nun parlem di fatti sœu,
Lor parlen trà de Lor di fatti nost.

IV.
Vegni fin chi col cœur, car Viennês
Dov'êl, dov'êl quell benedetto sass?
Ah! fee lœugh, retirev: Sont Milanês,
Vost Compagn de dolor, che vœur sfogass!

Donca l'è chi l'amor del mè paês?
L'emm fenii da vedè, da deliziass?
Righee sto marmo, o madoninn de pês.
Oltra iscrizion sù chi no ghè da fass.

Basta: ona vœulta anmò L'hoo da vedè
E ben chè el sia el pù terribil dì
El desideri squaas per sto piasè.

Che, viva Dia, fors' anc hoo de sentì:
L'è salva la nazion per el sò Re
El speri in quell Signor, che me 'l fà di.

V.

De gloria, e de valor propi sul sciall
QUESTA se pò ben dì la fù on modell.
L'eredita on gran Regn; mà per godell,
Bœugna che la comenza a guadagnall.

L'è guadagnaa ona vœulta, e per francall
Bœugna tornà da cap, mett là la pell.
L'è francaa se Dia vœur, e in sul pu bell,
Ven via quell'oltra bœugna abbandonall.

LEE, granda in tucc' sti caas, come la stella
Del mattin de denanz del Sô la brilla,
E in del mancà la par tanto pù bella

E 'l mond, che stava attent a contemplalla
No 'l pò fenì da dinn, de benedilla,
E cossa no 'n farav per recciamalla?

VI.

Staven tra la speranza, e tra el timor
Ingenœuggiaa là in mezz d'i Prenzipitt
I REAL SPOOS nosta delizia e onor,
Jutandi a drizzà al Ciel quii câr manitt.

Quand tronè la gran nœuva, e in quella Amor
El spezzè l'arc, e fœura i piscinitt,
Stramortii, senza fiaa, fœura de lor
Caschen la MAMMA, e 'l bon PADER afflitt.

Ahi! diseven tutt duu, strensgendi al fen:
Fiœu meschin l'è morta la vertù!
Chi ve insegnarà adess a vess daben?

E in del dì inscì, no s'accorsgeven gnanc,
Che, non ostant el colp che l'ha tolt sù
La vertù l'è chì viva imunemanc.